Fajol, blat sarraí, blat negre o blat cairut

El blat sarraí, Fagopyrum esculentum, no és un cereal però s’hi assembla, les seves llavors i la utilització que les hi en donem, és clar. Es tracta d’una planta de la família de les poligonàcies, nom que deriva del grec goni, genoll, com en català, per la presència d’una mena de nusos, anomenats genolls, a les tiges d’algunes de les espècies d’aquesta família.

A casa nostre és més conegut per fajol i també per blat cairut o blat negre. Tot i que per la climatologia no n’és gaire abundant, llevat de la zona de la Garrotxa, on l’utilitzen, o més ben dit ho feien, per fer farinetes, a banda de menjar pel bestiar, cosa més comuna; el seu mal nom ens en pot donar una idea del perquè. Avui l’hem rehabilitat força, doncs en no contenir la proteïna del blat, les seves farines són aptes pels celíacs, que en són al·lèrgics a aquelles, i per això el trobem avui amb una certa assiduïtat a les fleques especialitzades.

Però hi altres països on, per climatologia, n’és més abundant i hi ha, doncs, més tradició en el seu consum, com per exemple Ucraïna.

Així que, com podríeu imaginar, en trobar-me en una botiga de productes “russos” amb el meu petit gran àngel eslau, vàrem comprar, entre d’altres especialitats ucraïneses com la sal Galda, el buchweizen, buckwheat, alforfón o fajol. Però no pas en farina, ans que el gra sencer, que ells acostumen a menjar com a guarnició o com a plat.

A banda de preparar-ho com ara us explicaré, no us puc donar cap altre recepta, ja que el problema dels àngels és que habiten en un mon que no és el nostre, no tenen els nostres problemes ni les nostres dèries, o en tenen unes altres, i la cuina no hi és entre les seves.

S’ha de rentar el Fajol si no ho està prou i té una mica de terra, cosa que no acostuma a passar avui dia, llavors ho posem a una cassola amb doble quantitat d’aigua que de llavors, ho portem a ebullició i quan hi comenci afegim la sal. Remenem, ho tapem i ho deixem coure uns 15 minuts. Deixem reposar 3 minuts i ja el podem servir, amb unes verdures per acompanyar un pollastre, per exemple, o amb una mica d’oli i uns encenalls de pernil d’aglà com a primer plat.

Té un interessantíssim gust amarg i crec que pot donar joc per algunes combinacions que hauré de provar, mentre, i ara que l'ànima inquieta que m’ho ensenyat pot estar a Moscou, Kiev, Bangalore o València, i no se quan tornarà a aparèixer, em distrec escrivint aquestes línies escoltant l’ària de les variacions Goldberg interpretades per un altre mena d’àngel.

Ronyons a la planxa per Bloom's Day

Malgrat que l’Ulises de Joyce comença a una torre Martello a Sandycove, on ara hi ha un petit museu que té la mala costum de tancar als migdies, el llibre és l’odisea d’un dia en la vida d’en Leopold Bloom, el 4 de juny de 1904, que comença preparant l’esmorzar per a la seva dona Molly, pa amb mantega i té amb llet, mentre que per a ell, a més a més, hi fregeix amb mantega un ronyo de porc, que acaba de comprar a Dlugacz i que quasi se li crema.

Per aquest motiu, tots els fanàtics d’en Joyce, com jo mateix, comencem el 4 de juny, el Bloom’s Day, esmorzant ronyons, que és el que acabo de fer, tot i que els meus són de xai i fets a la planxa i en comptes de té he aixecat una copa de vi a la salut d’en Leopold:

El señot Leopold Bloom comía con deleite los órganos internos de las bestias y aves. Le gustaba la sopa espesa de menudillos, las mollejas, de sabor a nuez, el corazón relleno asado, tajadas de hígado rebozadas con migas de corteza, huevas de bacalao fritas. Sobre todo, le gustaban los riñones de cordero a la parrilla, que daban a su paladar un sutil sabor de orina levemente olorosa.